1509
Les primeres incursions europees al Sàhara Occidental van córrer a càrrec dels portuguesos, al segle XV. A principis del segle XVI, el cardenal Cisneros es va interessar per la colonització africana i va aconseguir que Portugal reconeguera el dret de Castella a establir-se davant les illes Canàries, però aquesta colonització no va quallar, perquè els governs castellans estaven absorts en les guerres europees i en les riqueses americanes.

Durant segles, el domini espanyol sols va ser teòric i les preocupacions sobre aquest territori estaven lligades a la protecció dels pescadors canaris.

1884/1885/1886
Els governs espanyols comencen a interessar-se pel territori lligat a la costa sahariana, hi funden bases pesqueres i comencen la construcció de Villa Cisneros, actualment Ad-Dakhla. En les expedicions, els espanyols xoquen amb França, també interessada, com altres països europeus, en l’explotació de l’Àfrica. Les friccions entre els europeus comencen a resoldre’s amb tractats internacionals, sempre d’esquena a l’opinió i els interessos de la població autòctona.

1920
En el tractat internacional s’estableixen els límits de la colònia espanyola, dita Protectorat de Riu d’Or, entre el cap Bujdur i el cap Blanc.

1934

Es constitueix l’Àfrica Occidental Espanyola, formada pel Sàhara i Ifni.

1956
El Marroc aconsegueix la independència de França (2 de març) i d’Espanya (7 d’abril). El seu primer rei és Muhammad V.

1957
El govern marroquí demana davant les nacions Unides l’annexió del Sàhara i Mauritània, amb la intenció de materialitzar el Gran Marroc.

1958
El Marroc entra a la Lliga Àrab i reivindica els territoris del Sàhara, de Mauritània i d’una part d’Algèria.

L’Administració espanyola aplica sobre les colònies africanes una política de total integració amb la metròpoli, imposant l’estatut de provincialització a tots els efectes. Reorganitza, doncs, les colònies africanes:

· L’Àfrica Occidental Espanyola es parteix en dues províncies: Ifni (capital Sidi Ifni) i el Sàhara Espanyol (capital Al-Aiun). Els seus representants seran procuradors en corts.
· La Guinea Espanyola es parteix també en dues províncies: Fernando Poo (capital Santa Isabel) i Río Muni (capital Bata).

Aquest sistema no tardarà a mostrar-se inadequat i mancat de realisme. El govern hi renunciarà el 1963, però començarà una política de descolonització tardana, improvisada, plena de contradiccions i, en línies generals, desencertada.

Abril. Espanya firma els acords de Cintra i dóna al Marroc la zona de Tarfaia.

1960
28-novembre. Independència de Mauritània.

14-desembre. Declaració sobre la concessió de la independència als països i els pobles colonials (dictada per l’ONU). Espanya, a instància de l’alt organisme internacional, declara que els seus territoris pendents de descolonitzar són el Sàhara, Ifni, Río Muni i Fernando Poo.

1961
Ocupa el tron del Marroc Hassan II, fill de Muhammad V.

1962
3-juliol. Independència d’Algèria.

1965
16-desembre. L’Assemblea General de l’ONU adopta la primera resolució sobre el Sàhara. Basant-se en el reconeixement que havia fet Espanya, li demana "l’adopció immediata de les mesures precises per a l’alliberament d’Ifni i el Sàhara Espanyol de la dominació cultural i, a aquest fi, emprendre negociacions sobre els problemes relatius a la sobirania presentats per aquests dos territoris". Fins al 1973 apareixeran noves resolucions demanant que Espanya organitze un referèndum d’autodeterminació.

El Marroc i Mauritània sol·liciten a l’ONU el cessament d’Espanya com a potència administradora.

1967
L’almirall Carrero Blanco visita el Sàhara en missió oficial. Per frenar els moviments insurgents, es crea la Jamaa (en castellà, Yemáa) o Assemblea General del Sàhara; es tracta d’aparentar una participació dels sahrauís en la gestió dels assumptes propis, però defensant en realitat els interessos de la metròpoli i exacerbant les rivalitats internes.

1968
Es descobreixen els jaciments de fosfats de Bu Kra. Són els majors jaciments a cel obert del món, amb reserves estimades en més de 10.000 milions de tones.

1969
5-gener. Espanya cedeix Ifni al Marroc pel Tractat de Retrocessió (firmat a Fes).

Es forma clandestinament l’Organització d’Avantguarda per a l’Alliberament Sahrauí, moviment nacionalista liderat per Mohamed Sid Brahim Bassiri.

1970
17-juny. Veient que l’Organització d’Avantguarda creix ràpidament, Espanya organitza a Al-Aiun una manifestació de suport. La intenció és demostrar davant la premsa internacional invitada expressament, l’adhesió dels sahrauís a la mare pàtria. Però l’Organització d’Avantguarda convoca la població al barri de Zemla per manifestar-se a favor de la independència. Les tropes de la Legió disparen sobre les desenes de milers de manifestants i causen 40 morts, desenes de ferits i més de mil detinguts i desterrats. Bassiri va desaparéixer aquell dia i no se n’ha sabut res encara.

1972
Carrero Blanco, ministre de la Presidència, lleva al Ministeri d’Afers Estrangers les competències sobre el Sàhara i les adjudica al seu propi ministeri.

19-juliol. Una Ordre de Presidència declara matèria reservada tota la informació referida al territori del Sàhara Occidental.

L’Organització per a la Unitat Africana (resolució 272) dóna suport a la crida de l’ONU en favor del referèndum.

1973
29-abril/1-maig: Se celebra, a Zuerat, Mauritània, el congrés fundacional del Front Polisario (Frente Por la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro). El seu braç armat és l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí.

ETA assassina Carrero Blanco.

A Portugal es produeix la Revolució dels Clavells, que es proposa acabar el colonialisme. El govern, de caràcter esquerrà, anuncia l’abandó de Cap Verd, la Guinea, Moçambic i Angola. Això d’una banda i de l’altra les afinitats del Polisario amb Algèria i Líbia, deixaven una comunicació entre l’Atlàntic i el Mediterrani que l’OTAN i Henry Kissinger, secretari d’estat nord-americà, miraven amb preocupació.

1974
20-agost: L’ambaixador espanyol a l’ONU anuncia un referèndum per a la primavera del 1975. El ministre d’Afers Exteriors, Cortina Mauri, reafirma aquesta voluntat davant l’Assemblea General el 2 d’octubre. Per preparar aquest referèndum, es fa el primer cens fiable: 73.497 habitants (38.336 homes i 35.161 dones).

13-desembre. Per frustrar aquest referèndum, Hassan II, amb el suport maurità, demana un dictamen al Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia sobre dues qüestions:

1. El Sàhara Occidental, era en el moment de la colonització per part d’Espanya un territori sense propietari (terra nullius)?
1. Quins vincles jurídics mantenia aquest territori amb el regne del Marroc i el conjunt maurità?

D’aquesta manera el Marroc guanyava un any de temps, que invertia explicant internacionalment el perill de crear un estat aliat d’Algèria i Líbia i enfrontat a Occident. Hassan, que travessava moments molt delicats al seu país, insistia que el Marroc es veuria envoltat de règims radicals que intentarien fer-lo caure. En aquest cas, Espanya tindria, a poc quilòmetres de la costa, un nord d’Àfrica en l’òrbita de la Unió Soviètica.

Es crea la Unión Nacional de Mujeres Saharauis (U.N.M.S.), específicament orientada cap a la causa diària de la dona com a motor de la societat a què pertany, com a protagonista de la pròpia història i com a símbol de la continuïtat del seu poble.

1975
Gener. Espanya anuncia que ajorna el referèndum fins que el Tribunal dictamine.

Amb la intenció de controlar l’evolució política i garantir els interessos d’Espanya si el Sàhara acaba independitzant-se, el govern espanyol crea el Partit per la Unificació Nacional Sahrauí (PUNS). El 16 de febrer celebra el primer congrés a Al-Aiun. Però és un fracàs perquè no tenen suport popular.

12-19 maig. Una delegació especial de l’ONU es desplaça al Sàhara per estudiar la situació in situ, en el seu informe (emés al mes d’octubre) remarquen que la població està majoritàriament a favor de la independència.

Membres de l'expedició espanyola el Sáhara organitzada l'any 1884

12 d’octubre. Al-Uali Mustafa Saied proclama la unitat nacional aglutinant tots els sectors del poble al voltant dels objectius del Polisario. Per aquest motiu, el 12 d’octubre és la Diada Nacional Sahrauí.

16-octubre. Dictamen del Tribunal Internacional de Justícia l’Haia. El tribunal considera que, en el moment d’arribar-hi Espanya, el Sàhara no era un territori sense propietari (una terra nullius), sinó que estava habitat per poblacions que, tot i ser nòmades, estaven organitzades i representades competentment. La Cort no aprecia l’existència de vincles de sobirania territorial entre el SO i el regne del Marroc o Mauritània. Aquest mateix dia, Hassan II tergiversa el dictamen i, en anuncis per ràdio i televisió, crida els seus súbdits a "recuperar les províncies del sud". La recuperació es farà mitjançant la "Marxa Verda", 350.000 voluntaris que travessaran la frontera nord "armats tan sols amb l’Alcorà". El rei no diu, però, que al mateix temps 25.000 soldats marroquins entren per l’est davant la passivitat de l’exèrcit espanyol. Amb aquesta marxa, Hassan aconsegueix que l’ONU no arribe a pronunciar-se sobre el dictamen del Tribunal i no exigisca la convocatòria del referèndum d’autodeterminació.

17-octubre. Les autoritats espanyoles desarmen els soldats espanyols d’origen sahrauí i decreten el toc de queda. Al mateix temps, ha entregat als marroquins les fitxes i els expedients personals de molts sahrauís: llistes de militants i simpatitzants del Polisario, noms de sospitosos, informacions sobre domicilis i desplaçaments de persones i famílies, activitats, antecedents polítics... A principis del novembre 9.000 sahrauís ja s’havien vist obligats a abandonar el territori i organitzar-se a la zona de Tinduf.

17-octubre. Les tropes marroquines comencen a penetrar al Sàhara i s’enfronten a l’Exèrcit d’Alliberament Popular Sahrauí.

5/6-novembre. El president del Consell de Seguretat de les Nacions Unides dirigeix una demanda urgent a Hassan II perquè concloga immediatament la marxa (resolució 380).

6-novembre. La Marxa Verda entra al Sàhara.

10-novembre. La Marxa Verda comença a replegar-se. Continua el toc de queda, continuen entrant soldats marroquins pel nord i comencen a entrar-ne de mauritans pel sud.

14-novembre. A Madrid, s’anuncia que el Marroc, Mauritània i Espanya firmen els acords tripartits: Espanya es compromet a posar fi a la seua presència al Sàhara abans del 28-II-76 i a compartir fins aleshores l’administració amb el Marroc i Mauritània. Aquests acords són rebutjats pel Polisario i Algèria.
:
El BOE publica la Llei de Descolonització del Sàhara Occidental, Llei 40/1975, de 19 de novembre. L’havien aprovada les Corts amb més de cent absències. Els sis procuradors sahrauís no havien participat en els debats i tampoc no la van votar. El preàmbul de la llei diu que el Sàhara "nunca ha formado parte del territorio nacional".

20-novembre. Mor Franco.

10-desembre. L’Assemblea General de les Nacions Unides adopta dues resolucions sobre el Sàhara (3458A i 3458B), reafirmant el dret inalienable a l’autodeterminació dels sahrauís autòctons. El mateix dia, Mauritània envaeix el sud i l’endemà entren 5.000 soldats marroquins a Al-Aiun. Les tropes espanyoles ja estan evacuant el territori.

1976
Gener. L’exèrcit marroquí ataca implacablement els sahrauís, tant els que fugen com els que es queden al territori. El Comité Internacional de la Creu Roja anuncia a Ginebra que 40.000 sahrauís fugen de casa cap a Tinduf. L’aviació marroquina bombardeja amb napalm i fòsfor blanc els campaments de refugiats de Guelta, Tifariti i Um Dreiga. A més, bloquegen el subministrament de queviures i enverinen els pous d’aigua. En la segona quinzena de gener hi havia 100.000 refugiats. Milers de refugiats van anar instal·lant-se a Tinduf: un tros de desert situat a l’hamada algeriana, àrid i pedregós, un lloc que abans no havia estat mai habitat per l’home. Prompte no hi va haver tendes per a tothom i les dones van haver d’excavar coves, protegint l’accés amb melhfes (vestit de la dona sahrauí). Fins que, poc després, van començar a arribar ajudes internacionals: tendes i tota mena d’efectes.

Dels 30.000 habitants d’Al-Aiun, sols en van quedar 6.000 sota ocupació marroquina, i la mateixa proporció serveix per a Dakhla, Smara i Al-Güera. Altres localitats van ser completament abandonades.

27-gener. A Bir Lehlu, el Front Polisario i els Consell Nacional Sahrauí proclamen la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

Amb l’ajuda d’Algèria, el Polisario comença la guerra contra el Marroc.

1 de febrer. Giscard d’Estaign, president francès, "aprova" els acords de Madrid.

14-abril. El Marroc i Mauritània firmen un conveni a Rabat repartint-se el territori: un terç al sud per a Mauritània i els altres dos terços per al Marroc.

14-novembre. Felipe González visita els territoris alliberats i firma amb el Polisario un comunicat solidaritzant-se amb els sahrauís.

1979
Mauritània es retira de la guerra. El 5-agost firma l’acord de pau amb el Polisario. Nou dies més tard, el 15-agost, el Marroc envaeix tot el territori. L’Assemblea General de l’ONU condemna aquesta agressió (resolució 34/37 de 1979).

Davant els atacs polisaris, el Marroc construeix una línia fortificada que protegeix Bu Kra, Al-Aiun i Smara. Fins a l’any 87 en construirà sis més.

3/6-setembre. La VI Cimera de Països no Alineats, celebrada a l’Havana, rebutja l’ocupació marroquina i reconeix el Font Polisario com a únic i legítim representant del poble sahrauí.

1982
L’Organització per la Unitat Africana reconeix la RASD. El Marroc abandona l’organització.

1985
L’ONU insta a la negociació i condiciona la celebració del referèndum a la retirada de les tropes marroquines.

1988
L’ONU reconeix el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació i insta les parts a negociar.

1991
Les Nacions Unides despleguen la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental), que preveu la celebració del referèndum durant el 1992. Comença un alto-el-foc, sembla que la victòria militar és impossible per a les dues parts i convé negociar. Però el referèndum es retarda per desacord sobre qui hi pot participar. La base seria el cens espanyol de 1974 (73.497 habitants), però el Marroc diu que, com que els sahrauís eren nòmades, quan es va fer aquest cens n’hi havia més de 100.000 vivint fora del Sàhara, principalment al Marroc.

1993
La població dels territoris ocupats s’estimava en 214.000 habitants, una part considerable eren nous colons procedents del Marroc.

Als campaments hi havia uns 196.000 habitants.

1997
El delegat especial de les NU, James Baker, aconsegueix que les dues parts arriben a alguns acords sobre el cens de votants i els terminis per al referèndum.

1998
El referèndum, que s’havia de celebrar a finals d’any, s’ajorna almenys fins a desembre de 1999. El problema continua sent el cens.