La República Àrab Sahrauí Democràtica va ser proclamada el 27 de febrer de 1976. En l’actualitat és un estat sense territori. La seua població es troba disseminada per Mauritània, les Zones Alliberades, els Territoris Ocupats pel Marroc i els Campaments de refugiats. Els campaments acullen una població al voltant de 200.000 persones.
L’assentament provisional (que ja dura 23 anys) es va organitzar en quatre wilaies (províncies), que van ser denominades com algunes de les capitals més importants del Sàhara Occidental: Al-Aiun, Smara, Ausserd i Dakhla. Cada wilaia es compon de 6 o 7 daires (municipis); i cada daira se subdivideix en quatre barris numerats. Cada barri rep una atenció proporcionalment directa a la seua població. No hi ha béns de consum intercanviables, impera una economia de subsistència; l’ajuda humanitària que arriba en grans caravanes és distribuïda seguint una política d’igualtat social. Com que la major part dels homes estan mobilitzats en l’exèrcit, les dones exerceixen una activitat molt superior a la de les altres dones del món àrab.

Quan Espanya va deixar el Sàhara, el 75, la taxa d’analfabetisme pujava al 96% i no hi havia cap dona capacitada professionalment.

En l’actualitat, solen ser dones les qui s’encarreguen de dur l’administració, l’educació, la sanitat, l’economia i la cultura. Per assolir la preparació que ara tenen, homes i dones, han hagut de formar-se lluny de la família, a Algèria, a Líbia, a Cuba... El resultat és un nivell cultural, especialment les dones, molt superior a la mitjana dels països del voltant. Totes les daires tenen dispensaris i existeix un Hospital General per a tot el territori.
Però malgrat els èxits organitzatius dela RASD i de la UNMS, no hem d’oblidar les condicions extremadament dures en què viuen, refugiats en un desert inhòspit i dependents de l’ajuda internacional per satisfer les necessitats bàsiques.