L’any 1975 Espanya va abandonar el Sàhara Occidental. Però, en lloc de retirar-se amb dignitat, facilitant l’establiment d’un estat independent, com havien fet els altres països europeus amb les seues colònies, va deixar el territori en mans de Mauritània i del Marroc. Això va provocar una guerra del poble sahrauí contra els dos veïns invasors, una guerra d’alliberament nacional que va causar milers de morts i que va forçar la majoria de la població sahrauí a fugir del seu país i refugiar-se a Algèria. Mauritània no va poder resistir la guerra i l’any 78 es va retirar del Sàhara; però el Marroc, no sols no va firmar la pau, sinó que va invadir també el territori que Mauritània acabava de deixar.
Diverses resolucions internacionals (de les Nacions Unides, del Tribunal Superior de Justícia de l’Haia, de l’Organització per a la Unitat Africana, del Grup de Països No Alineats), des d’abans d’aquella invasió i fins ara mateix, s’han manifestat en contra de les pretensions marroquines i han insistit en la necessitat que la població autòctona manifeste lliurement la seua voluntat a través d’un referèndum d’autodeterminació, però els interessos marroquins van en direcció contrària: el rei Hassan II sempre ha menyspreat les resolucions internacionals i ha retardat tant com ha pogut aquest referèndum, amb la confiança que el temps faria la seua ocupació irreversible.

El 1991, les Nacions Unides van desplegar la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum). Els representants marroquins i sahrauís van firmar un alto-el-foc que preveia la celebració del referèndum durant el 1992. Però el Marroc va tornar a burlar-se dels sahrauís i de les Nacions Unides, ja que va continuar posant tota mena d’entrebancs per retardar la solució.

En l’actualitat, vuit anys després d’aquell alto-el-foc, Europa i les Nacions Unides encara no han pres mesures serioses per reparar la injustícia i Espanya, responsable del problema, no té escrúpols a negociar amb el Marroc les riqueses sahrauís. Han passat 24 anys d’aquella descolonització vergonyosa, ha mort el rei Hassan i el Marroc continua ocupant un territori que no li pertany, alhora que prop de 200.000 sahrauís malviuen en campaments de refugiats enmig de l’hamada de Tinduf, un tros de desert pedregós i inhòspit, sense més possibilitats de supervivència que l’ajuda internacional.

Cada dia que passa es tanca una porta a l’esperança i el poble sahrauí es veu obligat a replantejar-se cruament la seua situació: si volen que els organismes internacionals resolguen definitivament el seu problema, hauran de tornar a la guerra?