Sembla que els habitants originals del Sàhara Occidental eren negres, però les invasions de berbers procedents del nord africà (segles VIII i IX) els van desplaçar cap al sud, al golf de Guinea i l’Àfrica Central. Els habitants actuals són blancs, amb alguna mescla negra, i segueixen la religió musulmana. La islamització es va produir amb l’arribada de migracions procedents del Iemen a partir del segle XI. Poc després, al segle XIII, la població es va arabitzar amb l’onada àrab dels maquil. Una de les tribus principals d’aquests, la dels Ulad Hassan, donà nom al hassania, dialecte àrab que parlen els sahrauís i, en general, tots els habitants del territori conegut com Trab al-Bidan (‘terra dels blancs’). Aquest territori s’estén entre el uad Draa i el riu Senegal fins quasi la frontera amb Níger, per tant, abraça part d’Algèria i Mali i tot el Sàhara Occidental i Mauritània.
Els sahrauís eren nòmades, per això sempre ha estat difícil avaluar-ne la població; menant els ramats, es movien per un extens territori que, naturalment, no tenia relació amb les fronteres actuals. Es desplaçaven seguint la pluja, a la recerca de pastures, d’ací deriva el nom de "fills dels núvols" amb què eren coneguts.
La seua societat, com moltes altres d’Àfrica, era tribal, però tenia característiques específiques. Estaven organitzats en famílies i, a causa del nomadisme, més que edificacions d’obra, les seues cases eren tendes de campanya transportables (khaimes). Les famílies s’agrupaven successivament en clans, fraccions i tribus. Cada tribu (qabila) era guiada per un xeikh i les tribus s’agrupaven en una entitat de cooperació dita jemaa (assemblea).