(Extret de l’Anuari 1975. Difusora Internacional)

El 16 d’octubre de 1975, Hassan II, rei del Marroc, va anunciar l’inici d’una Marxa Verda, integrada per 350.000 persones que, des de Tarfaia, havien de travessar el desert fins arribar a al-Aaiun. Aparentment, les autoritats espanyoles havien d’optar entre rebutjar els invasors, provocant milers de víctimes, o deixar-los entrar, cosa que desprestigiaria les forces armades i establiria el precedent internacional d’una marxa amb finalitats annexionistes.
El 26 d’octubre, el Front Polisario organitzava una enorme manifestació de més de 10.000 persones que semblava la legalització de fet del moviment independentista. El Comitè de Descolonització de les Nacions Unides era partidari d’aquesta independència i el mateix exèrcit espanyol considerava que tornar el territori als sahrauís era anar-se’n amb dignitat, complint els compromisos d’una potència colonitzadora.
Tanmateix, el dia 29 d’octubre s’anunciava que les forces espanyoles es replegaven a la costa, renunciant al 90% del territori. Això pareixia deixar el terreny lliure a Hassan. En l’opinió pública espanyola creixia la convicció que hi havia pressions diverses que forçaven una traïció del govern espanyol. Aquestes pressions semblaven venir d’alguns sectors financers espanyols, que tenien fortes relacions econòmics amb el Marroc, i del govern nord-americà, especialment del seu secretari d’estat, Henry Kissinger, molt interessat a evitar que al Sàhara apareguera un govern amic d’Algèria i Líbia.
Sorprenentment, Joan Carles I (aleshores encara príncep d’Espanya) es va presentar el 3 de novembre a al-Aaiun i, davant els oficials espanyols, va prometre, "com a primer soldat d’Espanya", que Espanya compliria els seus compromisos i que no es faria res que minvara la dignitat de les forces armades. Els oficials van entendre que el Sàhara seria un país independent.

Però la sorpresa més gran va arribar els dies següents quan van anar coneixent-se reunions a Madrid, Agadir i Marràqueix entre autoritats espanyoles i marroquines. A poc a poc, a anar creixent la sensació que la Marxa Verda només era una cortina de fum i que Madrid i Rabat estaven d’acord des d’abans de començar el conflicte. De fet, la Marxa Verda va envair simbòlicament deu quilòmetres, davant la permissivitat de la guarnició espanyola i va tornar a Tarfaia sense intentar arribar a al-Aaiun, i el 17 de novembre es feia pública la notícia que Espanya havia pactat amb el Marroc i Mauritània perquè aquests dos es repartiren el Sàhara.
Al Sàhara Occidental, uns quants tafurs sense escrúpols acabaven de condemnar un poble a l’èxode.

La Marxa Verda, un agent catalític en l’evolució del Marroc

(Versió marroquina extreta de © 1995-1997 Maghreb Net)

Sembla que, fora del Marroc, la gent no ha comprès mai realment les implicacions de la increïble èpica coneguda com "La Marxa Verda". Què va ser exactament? Durant algunes dècades, unes províncies que eren, estrictament parlant, marroquines i estaven al sud-oest del regne es trobaven sota administració espanyola. La regió era coneguda com el "Sàhara Espanyol", però de fet es tractava de dues províncies distintes: Sàguia al-Hamra i Riu d’Or, aquesta darrera, traducció directa de l’àrab Wad ad-Dahab. El Marroc no havia renunciat mai a reclamar aquestes províncies i, en el mateix moment que el regne del Marroc va aconseguir la independència, Sa Majestat, parlant en nom del país, va observar que, tard o d’hora, el "Sàhara Espanyol" hauria de ser reintegrat òbviament a la mare pàtria. Van passar vint anys, durant els quals els representants del Marroc insistien, cada vegada que es presentava l’ocasió, en la "marroquinitat" del nostre Sàhara; això no obstant, el nostre govern no va emprendre mai cap acció que poguera torbar la pau a la zona. Amb la ferma intenció de prevenir el futur, els nostres dos reis van rebutjar absolutament la possibilitat de recórrer a la violència com a mitjà d’aconseguir el fi, i van preferir esperar el moment adequat.

Aquest moment va aparèixer el 1975. En aquella conjuntura particular, estant absolutament convençut dels seus drets i sabent que els intrusos preparaven un "referèndum" que sols pretenia instal·lar un govern titella controlat pel poder excolonial, el govern del Marroc va apel·lar a l’alta Cort de Justícia de l’Haia a fi de reclamar que el seu cos legal es pronunciara sobre el cas; caldria que determinara si existien o no, tant en el passat recent com en el remot, vincles i lligams de qualsevol classe entre les dues zones. La Cort va examinar tones d’arxius i finalment va fer públic el seu veredicte; va reconèixer que prèviament existien "vincles de fidelitat" entre les tribus locals i els reis del Marroc. El Marroc no podria haver esperat un argument més bo al seu favor.
Sa Majestat el Rei Hassan II es va adreçar tot d’una al seu poble i va explicar què calia fer perquè el Marroc recuperara la seua propietat; no seria mai de la vida mitjançant una expedició armada, ja que això hauria estat una conducta totalment insensata que hauria acabat en una carnisseria entre el Marroc i Espanya, dos estats veïns amb moltes coses en comú; prendria la forma d’una marxa pacífica cap a aquestes províncies, destinada a saludar els nostres germans saharians, separats de nosaltres per una frontera arbitrària. La marxa es diria "Marxa Verda" en memòria de la que el Profeta va emprendre cap a la Meca quan tornava triomfant a la terra natal.
Hi va haver una increïble onada d’entusiasme arreu del país; cal haver viscut aquells dies i aquelles nits per apreciar completament la intensa excitació que sentia tothom. Sa Majestat havia fixat el nombre de participants en 350.000, homes i dones. Una onada gegantina de voluntaris es va aplegar davant les oficines de reclutament i, si no s’hi haguera imposat l’ordre, tota la població marroquina hauria marxat cap al sud. En pocs dies es va formar un cos de persones fortament organitzat i es van preparar mitjans de transport i subministrament (en una zona mancada d’aigua, de carreteres i de quasi tots els materials bàsics) per als 350.000 ciutadans de diverses opinions i d’estrats socials diferents que havien acudit de tots els racons del país.
El 6 de novembre de 1976, Sa Majestat el Rei Hassan II va donar el senyal de partida. En un estat de joia indescriptible, els 350.000 homes i dones de la marxa van travessar la frontera i, seguint les recomanacions de Sa Majestat, es van prostrar immediatament tot donat gràcies a Déu per haver-los permès viure aquells moments de tan intensa significació patriòtica i religiosa.
Al mateix temps, als passadissos del poder, es van dur a terme negociacions ràpidament, i el poder ocupant, adonant-se per fi de la ferma voluntat i determinació del Marroc, va acceptar la realitat. Tan sols quedava aturar la marxa i procedir a instal·lar una administració marroquina que substituiria l’espanyola. La transició es va efecturar aviat i amb gran delicadesa, amb el resultat que la població sahariana, entusiasmada, va donar la benvinguda al primer governador enviat per Sa Majestat el Rei Hassan II a Al-Aiun.