Club del Escritor

12-05-2000
Josep V. Font: Malson Ortogràfic

16-06-2000
F.L. Croto: La Sirena Roja

14-09-2000
Josep V. Font: Un dinar de molta ploma

14-09-2000
Josep V. Font: El Sàhara: una qüestió de (poca) vergonya



Josep V. Font: MALSON ORTOGRÀFIC

—No patisca, estiga tranquil i torne a intentar-ho. Sense pressa, tenim tot el temps del món. L’únic que importa és que vostè es trobe a gust.
El pacient es va fer enrere i va aspirar profundament. Va provar de reordenar el seu pensament a fi d’expressar-lo de la manera més entenedora possible, però hi havia alguna cosa, dins d’ell, que no el deixava concentrar-se, li costava lligar les idees. Asseguda a la seua dreta, la muller el mirava arrufant el front, amb un gest evident de preocupació. Passat més d’un minut, el psiquiatre li va fer un nou impuls.
—Apa —va dir—, comencem pel principi. Quant de temps deu fer que té el somni?
—Més de dos anys.
La dona va assentir.
—Perfecte, anem pel bon camí. Què passa en primer lloc?
—Quan comença el somni, estic amb la meua dona. Estem molt contents: acaba de nàixer el nostre primer fill. De moment canvia l’escena i jo isc de l’hospital cap al registre civil per inscriure el xiquet.
—I és capaç de reconèixer els carrers per on camina?
—Sense cap dubte. Són els carrers de València. Recorde edificis que he vist centenars de vegades i en el somni els identifique perfectament. I el registre civil també és el de València, n’estic segur del tot.
Està més serè, va pensar el psiquiatre, no sembla un cas especialment complicat. De fet, els casos d’ansietat postonírica eren relativament freqüents. Va pregar al pacient de continuar desplegant els seus records.
—De sobte em trobe davant un taulell, només hi ha un empleat, a l’altre costat; em trobe a les mans un formulari d’inscripció (no sé si l’agafe o me’l donen) i l’emplene. Després l’entregue a l’empleat...
En arribar a aquest punt, li va tremolar la veu i va emmudir. La seua dona es va sentir obligada a donar una explicació:
—Ací és on s’enceta el conflicte, perquè l’empleat llig el paper...
El psiquiatre va alçar lleugerament la mà dreta i va fer un gest amb els ulls. La dona va comprendre que volia que l’explicació la donara el mateix afectat. Va callar i va agafar l’avantbraç del marit en senyal de suport. No va voler que ningú notara els seus dubtes. Sabria aquell metge curar el seu home? Havien visitat tants metges abans... Però eren psiquiatres de la terra, ara s’havien decidit a eixir a l’estranger, la visita els costava un dineral, i encara gràcies que tenien recomanació, però no podien claudicar sense exhaurir fins la darrera possibilitat.
El marit va estossegar un parell de vegades per aclarir-se la veu i va continuar:
—L’empleat llig el paper i em diu: "El nom està mal escrit". "Quin nom?", li pregunte jo. I ell em contesta: "El nom del seu fill: Eduart s’escriu amb t".
Pareixia que l’emoció tornava a vence’l, però es va sobreposar.
—"Què diu, ara? Eduard s’escriu amb d", li replique, "ho he vist escrit mil vegades". Però l’empleat entra en una cambreta que hi ha al costat i torna amb un llibret. Es posa a girar fulls, pareix que busque alguna cosa, fins que troba la pàgina i m’assenyala una paraula: "Veu? Guaite: Eduart, amb t". Jo mire i, efectivament, hi diu Eduart.
—No pot distingir quin llibre és?
—No, de cap manera. Vull concentrar-me en el títol o en les seues característiques però no puc dirigir el somni, és el somni qui m’arrossega a mi. Aleshores l’empleat pren el formulari d’inscripció i, per damunt de la d de l’Eduard que havia escrit jo, hi posa una t ben marcada. Després, al costat, afegeix: "Vale la corrección".
—Així, en castellà?
—Així mateix, però, en això, el somni és coherent. El nostre fill va nàixer l’any 78 i en aquell temps, a València, es feia tot en castellà.
—I ara també —va saltar la dona sense reflexionar, però va callar immediatament veient la mirada reprovadora del psiquiatre.
—Ací s’acaba tot el somni?
—Al contrari, ací comença. Jo isc del registre i consulte diversos llibres i molts amics que saben de lletra, i tots em diuen que Eduard s’escriu amb d. A partir d’ací, el somni fa diversos salts, veig que el meu fill creix i, tant nosaltres com ell, els seus amics, els seus mestres..., tothom, vaja, sempre que hem d’escriure el seu nom l’escrivim en la forma correcta, amb d, en tota mena de papers: a l’escola, a l’institut, a la universitat... Però la forma que figura al registre i, per tant, al llibre de família, és amb t. El xiquet es fa gran i, quan li hem de fer el carnet d’identitat, omplim els papers amb el nom d’Eduard. "No senyor", diu l’empleat, "al llibre de família diu Eduart i jo no puc canviar-li el nom". "Però és que hi ha un error perquè, quan el xiquet va nàixer...", i intente explicar-li que la culpa és d’un empleat tafaner que va fer el que no devia quinze anys abans, però no m’escolta, a la cua hi ha un home que té pressa i no para de mostrar la seua impaciència. Jo el tinc darrere i no el veig però ho sé, perquè, als somnis, les coses no són com a la realitat. El cas és que eixim amb un carnet d’identitat que diu Eduart.
Qui em manava acceptar aquest pacient?, es va plànyer el psiquiatre. Havia tractat nombrosíssims casos relacionats amb somnis i tots tenien algun al·licient: una dona, tot caient dins un pou sense fons, contemplava alhora els cims de les muntanyes i el món submarí, un home fugia d’un bou i l’animal pujava escales i s’enfilava pels murs com un dragó, un altre home veia una bola que volia esclafar-lo i quan ell eixia a camp obert la bola s’engrandia però quan s’amagava en un carreró la bola es feia petita i sempre el descobria, de manera que l’home no arribava mai a esquivar-la del tot però la bola tampoc no l’atrapava... Alguns somnis tenien components eròtics i ell, encara que es mostrava impassible, com corresponia a un metge, no podia evitar un cert plaer d’escoltar-los. Però aquell somni de la t i la d que es barallaven li semblava, més que cap altra cosa, avorrit. Va ser el prec d’un eminent col·lega, "és un cas molt interessant", li va telefonar, "i t’agrairia que el tractares", així, sense més detalls, el que l’havia convençut de fer un lloc per escoltar aquell somni destrellatat. I ara s’avorria, no li servia de consol la certesa d’estar registrant el primer somni sobre qüestions d’ortografia.
—Ara canvia l’escena del somni—continuava l’home, aliè a les meditacions del doctor—. Estem en una gestoria, el meu fill i jo. Ell acaba d’aprovar l’examen de conduir i anem a fer-li el carnet. Presentem els papers, complimentats com cal, i l’empleat torç els llavis: "Hi ha un error en el nom, és Eduart, no Eduard". Li explique que, en realitat, l’error és del carnet d’identitat, que reprodueix un error del llibre de família, el qual, al seu torn, repeteix l’error d’un empleat tafaner que, un dia... No m’escolta, hi ha una dona que té pressa i no pot estar pendent dels meus romanços, diu. La gestoria està plena de gent i, de colp, tots els presents s’embranquen en un debat sobre la necessitat de canviar el llibre de família, segons els uns, el carnet d’identitat, segons els altres, o les normes d’ortografia, a parer d’uns tercers. Un homenet que seu en un racó, abatut perquè ha de renovar els papers de l’examen de conduir per onzena vegada, s’alça de sobte i, a grans crits, assegura que tot seria més senzill si s’abolira el carnet de conduir: "Els bisons", crida, "les gaseles, els nyus corren tant com volen sense que ningú els exigisca carnet; la burocràcia allunya l’home de la natura i del seu Creador, ens deshumanitza". Eixim de la gestoria amb un carnet nou on diu, no podia ser d’una altra manera, Eduart. Quan arribem al cantó encara sentim l’homenet que crida: "Tornem a la natura, abolim els carnets."
—Perdone que l’interrompa —va fer el psiquiatre—, el somni sempre és igual?
—Sempre, sempre, sempre —va repetir insistentment el pacient, al mateix ritme que la dona feia que sí amb el cap—. Ni la més lleu variació, sempre idèntic. Però espere’s, ara ve la part dramàtica. El somni continua. Vist que aquest problema ortogràfic amenaça de perseguir-nos tota la vida, prenc una decisió dràstica. D’on parteix l’error?, de l’acta de naixement?, doncs esmenem l’acta de naixement. Vaig carregat de papers al registre per demostrar que el nom correcte és Eduard, hi porte llibres d’onomàstica, informes de professors de llengua, fulls de matrícula de les escoles on ha estat inscrit com Eduard, i demane que rectifiquen l’error que havien comès anys enrere.
—I què li diuen?
—Em diuen que, tactant-se d’una modificació de document oficial, he d’anar al jutjat.
—I vostè va al jutjat, supose.
—Vaig al jutjat, efectivament, i deixe tota la documentació que porte i emplene tots els formularis que em posen davant. I torne a casa.
A casa tornaria jo ara mateix, va pensar el psiquiatre, en lloc d’estar ací suportant la seua xerrameca. Què passava pel cervell d’una persona, d’un home de cultura com aquell que tenia al davant, per sentir la necessitat de depurar totes les frustracions a través d’un somni enutjós que es repetia nit rere nit, sempre de la mateixa manera? Dut per aquestes reflexions, estava a punt de distraure’s quan es va adonar que l’home havia fet una llarga pausa.
—Bé, i com continua el somni? Li contesten al final?
—Em contesten? Qui espera delera, i al final es desespera, que diem nosaltres. En el nostre idioma tenim una dita: "Esperant el bé passem el mal".
—Vol dir —va explicar la dona, cansada de tanta estona de silenci— que, amb la confiança que tot millorarà, suportem les pitjors dificultats.
El marit li va adreçar una mirada tendra i la va agafar de la mà.
—Gràcies, amoret. És això, justament. Vostè pregunta si em contesten. Ara li ho diré. Dormim unes hores i, per tant, el somni dura uns minuts però, dins el somni, el temps pot allargar-se indefinidament. En el meu somni, tarden a contestar, però contesten. Passen dies, passen mesos, passen anys, però contesten.
—I què contesten, si es pot saber?
Va aconseguir fer la pregunta en to neutre, amagant la irritació que sentia. Aquell somni desficaciat l’atalbava, només faltava la part final, amb refrany inclòs i amb explicacions sobre el caràcter intemporal dels somnis, a ell precisament, oniròleg reconegut arreu del món per les seues aportacions a l’oniromància i l’onirisme.
—Em contesten que no hi ha error, que jo li vaig posar Eduart a posta, i em deneguen la rectificació. I em suggereixen que, si no m’agrada Eduart, el que he de fer és, en lloc de corregir Eduart en Eduard, canviar-li el nom d’Eduart pel d’Eduard.
—Perdone, però no acabe de comprendre...
L’eminent doctor no va poder acabar la frase perquè el pacient va fer una carassa, se li van girar els ulls, com si s’haguera tornat guerxo, i la llengua li va guaitar lleugerament entre els llavis, caiguda cap a la dreta, com si perdera el control dels nervis o com si, jugant al truc, fera saber al company que tenia la manilla d’espases. Immediatament va recuperar l’expressió anterior però el to de veu va canviar, aflautant-se d’una manera notable, i les paraules van començar a fluir a borbollons, espentant-se les unes a les altres desordenadament, cada vegada més accelerades:
—Que vostè no ho comprèn és clar. No ningú no ho comprèn, ni tampoc jo no. Tampoc ni el jutge no comprèn això que mateix ell diu. Aleshores em desperte jo suat i em vull tornar a adormir-me i em repetisc que res no passa res, un somni que és, que no té importància, no puc però adormir-me perquè el jutge m’empaita, i l’endemà, quan a adormir-me torne, torna el somni i torna la t i torna el jutge i dormir jo no puc i...
Ara sí, havia entrat en crisi. Minuts abans, quan començava a explicar el somni, ja li havia agafat aquesta tremolor que li sacsejava tot el cos, però havia estat una cosa lleugera, una insinuació més aviat. Ara era tota una altra cosa, no n’hi hauria prou amb paraules d’assossec i apel·lacions a la tranquil·litat. Mentre l’esposa el subjectava fortament pels braços, la secretària, que s’havia mantingut tan discretament apartada que ningú la recordava, però que semblava estar especialment ensinistrada per a aquelles situacions, li va injectar un sedant. Va ser tan diligent ella i tan ràpid l’efecte de la injecció que, abans de comprendre què havia ocorregut, el pacient es va trobar gitat sobre un sofà vellutat que hi havia a l’extrem oposat del consultori, mig amagat en la penombra. No dormia encara però la seua ment estava en blanc.
El psiquiatre va tornar a seure i va fer algunes anotacions a la fitxa del pacient. La dona va traure un mocador de la bossa que duia penjada del braç i, fingint que es mocava, va reprimir un sanglot. Després també es va asseure.
—El món dels somnis és capriciós —va dir ell per dir alguna cosa i trencar la tensió que encara impregnava l’estança—, una experiència mal assimilada, una frustració mal assumida, poden abocar la psique a un estat oníric impredicible.
—Sí —va fer la dona, que no acabava de comprendre la frase—, però per què ho diu?
—Pel seu marit, clar, per aquest somni que el turmenta.
—Quin somni? De quin somni parla? Que no comprèn que no hi ha cap somni? —el to era suau, però les paraules amagaven un cert menyspreu— El problema del meu home és que l’ha afectat tant el que ha passat que ha trobat el refugi de disfressar-ho de somni.
El psiquiatre era ell o ella? Quina era la situació real: un home transtornat per un somni o un home transtornat que confonia la realitat i el somni? O potser una dona que presentava vés a saber quins símptomes? Ell era l’especialista, caram, però no sabia què dir. Aleshores la dona va traure un full de la bossa i li’l va allargar.
—Llegisca.
Era un full escrit a màquina que a la part superior mostrava l’encuny oficial de l’Administració de Justícia. El seu aspecte i la seua presentació feien pensar en una antiguitat d’almenys vint o trenta anys, però la data era recent, 1997. La primera impressió que transmetia era la deixadesa, la indolència; aquell paper l’havia escrit un funcionari que passava sis o set hores al dia fent una feina que no li agradava, perquè no creia en el sistema judicial per al qual treballava i perquè el públic, que era el destinatari de la seua feina, li feia nosa; s’avorria quan no entrava ningú, perquè havia d’escriure comunicacions o arxivar expedients, però el fastiguejava atendre el públic: no entenien mai res, no sabien emplenar papers, feien preguntes estúpides. Treballant en aquestes condicions, no era estrany que, en aquell escrit, unes lletres s’encavallaren sobre les altres o que els accents i les majúscules seguiren normes allunyades de tota ortodòxia.
El doctor va començar a llegir, en veu molt baixa, com un monòton xiuxiueig, i substituint les paraules que no interessaven per un allargament vocàlic indefinible. El text estava escrit en castellà. Això donava la raó al comentari anterior, potser extemporani però rigorosament cert, de la dona sobre els comportaments lingüístics dels valencians. Ell no parlava el castellà però era un home de món, es feia entendre amb dos o tres idiomes i podia resseguir sense gaires problemes un escrit en castellà, encara que haguera de demanar aclariments sobre algunes paraules.
—"Auto. Eee en Valencia, a quince eee de mil novecientos noventa y siete. Eee vistos los eee hechos. Primero eee expediente de rectificación eee inscrito eee dictamen fiscal eee informe del encargado eee ulterior trámite y resolución."
Va agafar aire. Estava a punt de queixar-se d’aquell llenguatge críptic i embullós, però va preferir continuar la lectura:
—"Segundo eee previo testimonio eee del promotor". Ep! —es va sobresaltar— El promotor no és qui fa una obra?
—Sí —va explicar la dona—, però ací es refereix al meu fill Eduard. Com que demana que li escriguen bé el nom, li diuen promotor, perquè promou la demanda.
—Ja —va fer el psiquiatre i va continuar llegint—. "Eee del promotor eee a la vista de eee no se trataba de un error, por lo que no procedía resolver el expediente en ese sentido." Coi, i perdone l’expressió, diu que escriure Eduart no era un error?
—Aquesta és la qüestió. Continue llegint, que ara ho explica.
—"Eee razonamientos jurídicos. Eee primero eee el padre del inscrito eee en el cuestionario eee expresó la voluntad de que su hijo eee se llamara Eduart eee por ello eee no existe error alguno que rectificar. Eee segundo eee sin embargo eee ha expresado claramente su voluntad de llamarse Eduard eee cambio mínimo eee significado plausible eee pues se ajustaría a la grafía del nombre según el folleto editado por la Generalitat. Eee tercero eee error de asesoramiento eee se le puede sugerir eee cambio de nombre propio por uso habitual eee requerirá una solicitud eee. Por lo expuesto eee no ha lugar a la rectificación eee contra este auto cabe imponer recurso. Eee lo acordó y firmó eee magistrado eee Valencia eee."
Es va aturar. No estava segur d’haver comprès el que havia llegit.
—Vejam si ho entenc. Li van posar de nom Eduart per un error, no importa de qui fóra, si del pare o del funcionari. El mateix magistrat sembla admetre que hi va haver un error quan diu que el canvi per Eduard és plausible perquè s’ajustaria a l’ortografia correcta. Tanmateix, en lloc de fer el canvi i santes pasqües, aquest magistrat diu que la reclamació s’ha de fer d’una altra manera...
—Exacte, en comptes de demanar que li rectifiquen el nom, s’ha de demanar que li canvien el nom.
—Però això no es farà d’una manera automàtica...
—És clar que no, això suposarà l’inici d’un altre expedient, amb presentació de documentació, estudi judicial, etc. És a dir, tornem a començar però per una altra via, no necessàriament més ràpida.
—Però vostès poden recórrer contra aquesta resolució.
—Sí, però també és com si tornàrem a començar el procés.
El psiquiatre va tornar a examinar el paper. Va rellegir lentament cada paràgraf, per assegurar-se que no hi havia una interpretació més profunda que se’ls haguera escapat, als afectats i a ell mateix. Va sospesar cada paraula i, en arribar al final, va confirmar que la interpretació primera havia estat correcta.
—Ara encaixa tot. El seu marit no ha pogut suportar el xoc amb la realitat i ha creat la ficció del somni; en altres paraules, el somni que l’assetja és un escut que el preserva de la realitat. Bé, no és un cas de poca importància, però el podem resoldre en un període de temps relativament breu. El que comence a dubtar és del seny del jutge.
—El jutge? —es va sorprendre la dona— En aquest país, vostès deuen estan molt ben acostumats, però al meu país hi ha molts jutges com aquest.
Aleshores li va vindre al cap una ponència en un simposi internacional sobre judicatura i medicina celebrat uns anys abans. La defensava un jove, també valencià precisament, massa impetuós per a l’ambient en què es trobava, i reclamava que, abans d’emetre’s un veredicte, es feren controls d’alcoholèmia i d’estabilitat emocional als jutges i als membres del jurat. Si es limita la taxa d’alcohol dels conductors basant-se en el risc de la seua activitat, argumentava, per què no s’ha de fer el mateix amb els jutges si del seu veredicte en depèn moltes vegades la vida d’una o diverses famílies? Com era previsible, la ponència va ser desestimada, però la seua exposició, i més encara les reaccions contràries que va provocar, va constituir un escàndol que va ocupar les portades dels principals diaris europeus durant tota una setmana. Ell mateix no la va trobar gaire encertada, però ara, veient el cas que tenia al despatx, comprenia l’exaltació del ponent, ciutadà d’un territori on el seny no era moneda de canvi oficial.
—Perdone la franquesa, senyora, però, en aquest cas, qui té difícil solució és el seu país.
Va semblar que el malalt, fins aquell moment immòbil, es removia al sofà i gemegava. La dona va tornar a traure el mocador de la bossa, que ara sostenia sobre la falda, i es va torcar una llàgrima que guaitava tímidament pel llagrimer. Va fer un sospir i va acotar el cap.
—Bé prou que ho lamentem, senyor doctor.


F.L. Croto: LA SIRENA ROJA

Hubiese sido un día cualquiera de primavera, a no ser por que era domingo. Un sol de media tarde; unas pequeñas nubes decorando el fondo marino; pequeñas embarcaciones saliendo del puerto, para realizar su duro y monótono trabajo, su interminable lucha contra los elementos, todo normal; tranquilo, se podía palpitar la quietud incluso en los pequeños problemillas del puerto, un control de policía a unos golfillos que hacían gamberradas con una moto acuática, la normal discusión entre los lugareños, los turistas en la terraza de los bares pregunt·ndose que habría pasado, un típico domingo de entrada de verano, sin el agobio de masificación turística veraniega pero con cierto aire de animación estival.

En el marco bello de un pequeño puerto mediterráneo solo la entrada de un automóvil atraves de una pequeña carretera de tierra, pasando entre los pescadores que preparaban sus redes, acercándose al fondo del morro del puerto, ponía una nota discordante. A una velocidad llamativamente lenta se acerco y se detuvo donde el mar encuentra su libertad. Del vehículo salieron dos personas, un hombre y una mujer. Entonces pareció como si el tiempo se hubiese detenido y una tranquilidad contenida se apoderase del lugar. El entorno de control policial, los lugareños con sus discusiones, los turistas con sus apatías dejaron de existir para quedar solo el leve balanceo del oleaje del mar animado a intervalos por las ondas emitidas por el paso de los pequeños barcos pesqueros, Él se acerco a un viejo barco de tamaño un poco mayor y en su mirada parecía inspeccionar cada detalle del mismo. Como si quisiera descubrir en cada uno de sus aperos cuantos trabajos habían realizado y hasta que punto serían capaces de aguantar, pregunt·ndose hasta cuanto su pesado y cansado armazón seria capaz de flotar. Ella directamente y como imantada se fue hacia el agua, se paro en la musgosa roca que divide los dos elementos, como por instinto parecía que cierta atracción le llamase desde el oleaje, unos pequeños moluscos incrustados en la roca que parecían formar parte de las mismas fue lo primero que atrajo su atención, luego unos cangrejos diminutos que torpemente se trasladaban, algunos pececillos alrededor de las paredes y un pequeño sobresalto al descubrir la cabeza de un gran pescado, resto seguramente de la cena de algunos marineros, llenaban totalmente el espacio dominical.
Ella con cortos pasos iba descubriendo poco a poco cotidianas maravillas, aquí un grupo de moluscos, aquí unos peces, algunos crustáceos, en su cara se denotaba serenidad y una cierta aureola de felicidad, pero en el fondo de sus ojos se reflejaba un tono de fondo marino con ciertos tintes de ansiedad, parecía como si quisiera absorber dentro de sus pupilas todo el mar, sus secretos, su paz, su lucha, su infinidad limitada, algo que infundía miedo y respeto. El seguía inventando la historia fantástica del bajel, con mil batallas marinas contra los habitantes eternos de las cálidas aguas mediterráneas. De vez en cuando se cruzaban y un cierto comentario, una mirada, un "has visto", "si" y nada mas rompía el embrujo del mágico momento.

De pronto ocurrió algo que no estaba previsto y que recompuso el ambiente. El pequeño pueblo de mar quedo como paralizado y ausente, el sol, que estaba en su habitual decadencia, empezó a iluminar con una fuerza inusual. El verde marino paso a reflejar con destellos plateados. Los barcos se inmovilizaron. El muro que contiene la furia del mar tomo un tono rojo que llego a molestar a la vista, Él simplemente se paralizo como esperando algo que ya sabia que tenia que suceder. Ella de pronto se ilumino como si fuese la dueña de la luz, su rostro mansamente tomo cierto rasgo de serenidad fuera de lo común y su cuerpo empezó lentamente a inclinarse hacia el agua, cayo en un momento pero pareció una eternidad, se podía dislumbrar cada movimiento de su cuerpo, como su cara aumentaba la sonrisa a medida que se encontraba mas cerca de la frontera aire-agua, ni siquiera una gota se atrevió a salpicar y romper el encanto del momento, Él Parecía, en su inmovilización, entender el porque de aquel momento, solo se atrevió pasados unos momentos a dirigir unos lentísimos pasos hacia el lugar y con cierto miedo mirar lo que ocurría. Tardo unos segundos en encontrar el lugar donde estaba. Ella se encontraba en posición letal, entre dos aguas flotando en el interior del mar que parecía mimarla, comprenderla, acogerla como en el seno de una madre, de pronto el vio como de su cintura hacia la parte inferior, comenzaba a realizarse un cambio sorprendente. Sus dos piernas se unieron en un solo tronco el cual terminaba en una enorme y equilibrada aleta, que torpemente empezaba ha realizar sus primeros movimientos acuáticos, la parte superior de su cuerpo empezó a tomar un tono marino y de ella desapareció hasta la mas leve insinuación de bello, a la vez que sus brazos entonaban unos movimientos rítmicos mas apropiados de un ballet, que del entorno del pequeño puerto. Sus ojos estaban cerrados y su rostro reflejaba como cierto dolor de parto, que en el silencio del momento, era difícil de descifrar si era realmente dolor o satisfacción. Sus cabellos crecían con un caracoleo insinuoso movidos por el suave oleaje, su nariz, sus labios y sus rasgos habían tomado formas casi perfectas. El no sabia si la belleza era del momento o era de ella, de todas formas era lo mismo porque el momento también era de ella. De pronto absorbido como estaba vio que ella abrió los ojos y mirándole fríamente comenzó a alejarse con suavidad, empezó a practicar los movimientos como de un recién nacido, graciosos, torpes y deslozados, el no salía de su asombro veía como ella iba y venia de aquí para allá como cogía agilidad en sus movimientos, como mejoraba su respiración, por momentos necesitaba menos el salir a la superficie a tomar aire y como su rapidez de movimientos aumentaba por instantes , cada vez los paseos eran mas largos, sus excursiones mas atrevidas, Él, tenso como una roca, no podía pensar, no sabia que hacer. Disfrutaba de la belleza del espectáculo que ofrecían sus cada vez mas armoniosos movimientos, debía hacer algo, pero ø que ?. Fue en ese instante cuando ella se detuvo frente a Él y le miro fijamente, dentro de sus ojos Él pudo apreciar algo maravillosamente distinto, vio la libertad del mar, el brillo de los corales, el sonido de las olas, allí había todo un mundo de razones, ella había elegido su propio destino, la inmensidad de las aguas le devolvían las alas que la tierra le habían arrebatado, no tenía noción del tiempo pero sabía que el momento de salir a mar abierto había llegado, sus escamas, de un rojo intenso, empezaron a moverse lentamente, era el primer síntoma de que todo su cuerpo comenzaba a nadar; hacia atrás y lentamente se fue alejando sin apartar la vista de Él. Poco después "La Sirena Roja" entraba en mar abierto.

A Él todos los días se le ve en el mismo lugar cuando el sol atraviesa las montañas, y en la semi-oscuridad, dicen que ella algunas veces vuelve para compartir un trozo de felicidad.


Josep V. Font: UN DINAR DE MOLTA PLOMA

La història que ve a continuació necessita un aclariment. Estic segur que molts de vosaltres ja coneixeu el meu amic Batiste. Els de casa diem que és pardalaire, no perquè es dedique a vendre o caçar pardals (això ell no ho faria mai), sinó perquè els observa i els estudia amorosament: el mateix esforç que fa un caçador (muntanya amunt, muntanya avall, puja al cingle, baixa del cingle) per matar una perdiu, Batiste el realitza per contemplar una mare empapussant el seu caganiu; o té barra d’estar mig dia immòbil per no destorbar el raspinell que repassa el tronc d’una surera.
Amb tantes hores i tants anys pardalejant, doncs, admetreu que no exagere si us dic que Batiste és una de les persones que més profundament coneixen el món dels pardals. I això, sent de la Vall d’Uixó, és dir molt, perquè la competència hi és aferrissada. Arriba a tant la seua ciència que pot comprendre l’idioma amb què es comuniquen aquestes criatures. Sí, no feu cara d’escepticisme, darrere la piuladissa del teuladí hi ha un idioma, amagat dins l’escotxec de la perdiu hi ha un idioma, emmascarat pels refilets del rossinyol hi ha un idioma... I el meu amic Batiste comprèn aquest idioma; no el parla encara, però el comprèn. Per això, un dia, tot pardalejant, va sentir que un grup d’ocells mantenien una curiosa conversa. I va escoltar. I va continuar escoltant un altre dia i un altre, i va ser sabedor d’una història que no coneixia ningú més que ell. Però un dia me la va contar, amb la promesa solemne que jo no la divulgaria, perquè tenia por que el prendrien per boig.
Doncs bé, he resistit durant nou anys, he mantinut el secret i la promesa; però no puc més. Crec que és la meua obligació donar a conèixer la veritat, encara que el món puga titllar-me de mentider o de visionari. Sota la meua responsabilitat, doncs, i sense més preàmbuls, vet ací la història que em va contar Batiste, sentida de viva veu als seus protagonistes.
Aquell matí el Teuladí es va despertar especialment content; feia dies que una idea li rodava pel cap i ara per fi havia trobat la manera de realitzar-la. Va badallar estirant una ala i una pota, es va rentar la cara en un toll i va anar cap a cal Colom.
El Colom feia poc també que s'havia alçat i voltava pel colomer, sense decidir-se a emprendre el vol. En veure l’amic acostar-se li va dedicar un somriure:
—Bon dia, Teuladí. On vas, tan matiner?
—Bon dia, Colom. Vinc a proposar-te una idea. Estic segur que et farà gràcia.
El Colom va creuar el bec i el va mirar de reüll.
—Vols dir que me'n farà? L'última idea que vas tindre em va costar tres plomes, i encara sort que l'amo del panís tenia mala punteria...
—Home, no t'ho prengues malament! Qui podia pensar que tot aquell panís tinguera amo... i tan malcarat...!
—Si no fores tan manifesser...
—No, però ara no hi ha perill. Tu saps que d'ací a tres mesos se celebra el segon centenari del campanar?
—Com no ho havia de saber, si per ací no parlen d'altra cosa!
El Teuladí va pegar dos o tres saltets per fer-se l'interessant i després, de sobte, va dir:
—Hem de fer un dinar de molta ploma per celebrar-lo!
—Per celebrar què?
—El centenari! Vull que organitzem un dinar amb tots els ocells que passen pel campanar.
El Colom va fer esclafir la llengua i es va girar de costat. Va batre una miqueta les ales com si volguera espolsar-se del damunt les idees del seu amic i amb to despectiu li va preguntar:
—Tu ets boig? Vols que estiguem junts tots els ocells? Tu seuries a la mateixa taula que el Falcó Pelegrí? Jo segur que no!
El Teuladí ja sabia que el Colom tindria aquella eixida, per això no es va desanimar:
—Per què no? A ell també li agraden els campanars i la idea li semblaria magnífica.
—I tan magnífica! Tindria el dinar assegurat... A més a més, per què dius que li agraden els campanars? Ell només s'hi posa alguna vegada per descansar després d'acaçar-me a mi amunt i avall...
—Home, jo ho dic perquè com li diuen Pelegrí, deu ser aficionat a les coses de missa... Però deixem això, podem fer un pacte amb ell: nosaltres li oferim uns quants ratolins a condició que ens deixe tranquils. I als seus germans, el Xoriguer i el Xoriguer Petit, els proposem el mateix pacte.
El Colom va trobar la idea bastant encertada, però encara li quedava un rosegó de por dins la panxa.
—I d'on traurem els ratolins? —va demanar, confiant que el Teuladí no tinguera resposta.
—D'això, ja en parlarem —va fer el Teuladí piulant d'alegria—. Tu vols que celebrem el centenari o no?
—Home, veges... Això ni es pregunta! Doncs no he passat hores i hores al campanar mirant la mar i les muntanyes...! Ja tenia ganes que l'arreglaren!
—A mi m'ho diràs! —va fer el Teuladí posant-se les puntes de les ales sobre les anques i fent cara de preocupació—. El dia que el meu fill va caure dins un d'aquells clivells, vaig pensar realment que aniríem de dol. Quin disgust! La meua dona no parava de plorar.
—És que va ser molt gros. Però mira, al final tot va acabar en bé, i si ara ho apanyen, no tornarà a passar.
—Això és el que importa... Bé, tornem al tema del dinar. Tu qui convidaries?
—Podem fer una llista... Però veig difícil que vinguen tots: aquells cosins que sempre tenen son... ara no me'n recorde com es diuen... aquella que diuen que es beu l'oli del rector...
—L'Òliba!
—Això mateix, l'Òliba i els seus cosins...
—El Mussol i el Xot!
—Justa la fusta! Vols dir que vindrien a un dinar? Ells són més aviat de sopars i ressopons... A més, si es troben amb els germans falcons, s'enganxaran a renyir i faran malbé la celebració.
—Tens raó. Haurem de proposar-los un pacte entre cavallers.
—Bé, jo ho trobe bé. Falta que ells l'accepten. I després hi ha un altre problema; el dinar ha de ser a l'abril: tu creus que tots podran vindre?
—Sí, home, clar que sí. De totes maneres, es tracta d'una ocasió única i tots hi hem de posar alguna cosa de la nostra part. Qui sap on serem al tercer centenari!
De miqueta en miqueta, el Teuladí va aconseguir que el Colom també s'engrescara en la idea. Van començar a elaborar la llista de convidats però al començament discutien a cada pas:
—El Voltor, vols convidar? —feia el Teuladí—. Però si l'únic Voltor que va passar per ací era aquell monyicot que s'havia despistat i no sabia on anava!
—I què! —remugava el Colom—. No vols tu convidar l'Abellerol, que no sap fer altra cosa que presumir de colors i xiular com si tocara la flauta!
—Més xiula el teu amic Estornell i tu vols que vinga!
—L'Estornell és amic meu? És més amic teu que no meu; bé que vos passeu les vesprades xarrant als fils de la llum!
Però després s'imposava la raó:
—O convidem tothom o no convidem ningú —deia el Colom fent cara de bona persona.
—Vinga, tens raó —responia el Teuladí i tornava a estudiar la llista de convidats.

Els dies i les setmanes s'escolaven ràpidament i la celebració s'acostava a grans camallades, o a grans alades, per dir-ho més ben dit. El Colom i el Teuladí van haver d'organitzar-ho tot a corre-cuita. Un camí decidit què volien fer exactament, van enviar missatges cap a terres llunyanes buscant tots aquells animals de ploma que havien visitat alguna vegada el campanar en els seus dos-cents anys de vida. Encara que només hi hagueren estat una vegada... I la veritat és que, en general, la cosa va eixir bastant bé. És clar que els va tocar sentir alguna impertinència, com la de la Cueta Blanca, que, després de dir que les altures la marejaven, va afegir:
—I a més a més, comprenc que vos agraden els campanars: a tu, Colom, perquè sempre has tingut relació amb l'Església, ja Noè et va preferir i et va enviar a buscar terra des de l'Arca; i tu, Teuladí, hi fas el teu niu entre les teules i les escletxes. Però a mi, què m'importa el campanar!
Després es va allunyar caminant orgullosament i balancejant la cua.
Però la majoria van ser correctes. Hi va haver algun cas emocionant, com el del Gavinot Argentat, que va ser molt gentil:
—A mi m'agradaria menjar peixos, sobretot sent una ocasió tan especial; però vaja!, ja em conformaré amb qualsevol cosa. Tot siga per la festa!
Però, sens dubte, cap confirmació va ser tan aplaudida com la de la Cigonya Blanca:
—Al campanar de l'Assumpció? —va dir, i es va posar tota tremolosa— Quins records més dolços tinc d'aquell campanar! Quan passava per damunt del poble en els meus llargs viatges i m'aturava a descansar al capdamunt de la torre... A l'eixida d'escola, els xiquets acudien a veure'm, i jo els saludava amb les ales obertes...
Una llagrimeta va lliscar-li per la galta i li va caure damunt del peu. La Cigonya va estirar el coll i va fer un posat tot sever:
—No es mereixen que hi torne, no. Els hòmens vull dir, que m'han fet la vida impossible i han posat en perill els meus fills... Però el campanar s'ho mereix tot! Podeu comptar amb mi per a la festa!

Ningú no sap com van anar els preparatius ni com s'ho van manegar el Teuladí i el Colom per arreplegar tant de menjar i de tantes classes diferents, però el dia de la festa tot estava a punt: tancats en gabietes hi havia un munt de ratolins que aneu a saber com havien sigut atrapats i per qui; enviscats en plats de mel i en teranyines fabricades expressament per a l'ocasió, es podien veure una bona colla d'insectes menuts, així com alguns grills, pixavits i llagostes; disposats ordenadament formant petites piles hi havia qui-sap-les llavors diferents: panís, blat, ordi, escaiola, cànem, gira-sol, mill, civada... No s'havia vist mai tanta abundància!
A l'hora prevista, els comensals van començar a arribar. El Teuladí, de colors tan seriosos i apagats, pareixia més llustrós que de costum i el seu germà, el Teuladí Torredà, no tan aficionat com ell als pobles, no va deixar de felicitar-lo:
—Sí que dus una vida regalada: et trobe afavorit.
En canvi el Colom no va sentir comentaris gens agradables de part dels seus parents. Tant el seu germà, el Todó, com la seua cosina germana, la Tórtora, van criticar amb disgust que duguera el davall de les ales pintat de color rosa:
—A la ciutat vos torneu extravagants. Al bosc et voldríem veure, pintat de rosa... Ja t'apanyarien els rapinyaires...
Però el Colom no els feia cas, sabia que vivint a la ciutat tenia el menjar segur cada dia i els rapinyaires no gosarien atacar lo.
Immediatament van arribar els nombrosos cosins prims del Teuladí: primer la Cua-roja Fumada, que es tapava els ulls amb una ala per no marejar-se de l'altura i deia que no veia res, però que va fer cap al davant dels insectes enganxats en teranyines, precisament els que més li agradaven; al seu darrere, l'Estornell va arribar xiulant una cançó de moda i es va asseure entre un plat d'insectes i un de grans, sense saber per quin decidir-se; a continuació va arribar la Gralla Petita i es va asseure costat per costat de l'Estornell.
Al cap d'un moment van fer la seua aparició tres cosins germans: el Roquer, l'Oroneta i l'Oroneta Cuablanca. Se'ls notava a primera vista que eren parents, especialment les dues últimes, que s'assemblaven bastant, però hi havia una manera ben fàcil de distingir-les: l'Oroneta Cuablanca, més descarada, era capaç de posar-se a viure en un balcó o en una casa qualsevol; l'Oroneta, en canvi, era més tímida i sempre tenia les galtes vermelles, com si estiguera avergonyida.
Encara les oronetes no havien ocupat ben bé el seu lloc, que aparegueren les germanes falcies i es va produir una certa confusió. Al crit de "cosinetes, cosinetes!", la Cua-roja Fumada es va alçar per saludar-les i va trepitjar involuntàriament l'Estornell. Aquest, que estava xiulant apaciblement, va amollar un crit de dolor que va desconcentrar la Cua-roja i li va fer perdre l'equilibri; va caure damunt d'una pila d'ordi i el va escampar per terra i pertot arreu. La Gralla va pegar un bot i va cridar histèrica:
—Animal ignorant! A qui dius "cosinetes"? A la Falcia i a la Falcia de Panxa Blanca? Saluda-les, si vols, per educació, però no són res teu.
La Cua-roja encara no havia recuperat del tot l'equilibri i va voler excusar-se dèbilment:
—Ai, perdoneu! Com s'assemblen a les oronetes...
La Gralla no es va molestar a contestar-li. Va tornar-se a asseure amb gran dignitat tot espolsant-se els granets d'ordi que li havien quedat entre les plomes.
Mentrestant les falcies revolaven sobre el seu lloc però no gosaven aturar-se, sabien que si es posaven arran de terra els costaria tornar a alçar el vol. El Teuladí i el Colom se'n van adonar i, ajudats pel Todó, la Tórtora i la Gralla, van portar dues pedres d'una certa grossària; quan estigueren col·locades al lloc, les falcies s'hi van parar damunt.
En aquell moment van sentir una melodia dolça, com una flauta, que s'apropava. El Colom va acotar el cap i, sense girar-se, va dir fingint indiferència:
—El presumit de l'Abellerol!
Efectivament, els colors llampants de l'Abellerol van il·luminar l'estança i van deixar tothom sense paraula. El Teuladí va eixir a rebre'l però el Colom va continuar feinejant amunt i avall, acabant de replegar l'ordi que havia escampat la Cua-roja. Decididament l'Abellerol no li queia gens simpàtic. En realitat (si bé ell no ho hauria reconegut mai) li tenia enveja per aquell aspecte tan magnífic que exhibia. Què no hauria donat ell per lluir aquells colors! Bé prou que es tenyia les ales, però no era el mateix, sempre es notava que no era natural.
—Esgarronant l'Abellerol, xafant-li la cua, com aquell qui diu, havia arribat el Gavinot Argentat amb un gros peix al bec.
—"Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit", diuen —va comentar confusament perquè tenia la boca plena—. He pensat que seria millor si em duia jo mateix el menjar.

Bé, ja se n'havien ajuntat una bona colla. Havien acabat els primers moments d'eufòria, les salutacions, les besades, les preguntes de rigor sobre la família i tot això, i van començar els primers moments d'impaciència. Certament no havien arribat encara tots els convidats però es feia tard i la visió de tanta abundància de menges no ajudava a l'espera...
—I si començàvem? —va preguntar l'Oroneta Cuablanca allargant tímidament el bec cap al menjar.
Però el Colom la va tallar:
—No seria correcte. Tinguem encara una mica de paciència.
I l'Oroneta es va tornar a fer enrere.
Poc després va ser la Falcia, que sempre tenia gana, qui es va posar a badallar i a moure nerviosament les ales:
—No podríem començar? Es fa tard...
Però ara va ser el Teuladí qui va demanar que esperaren.
Aleshores va ressonar de bell nou una dolça musiqueta. Tothom es va girar cap a l'Abellerol, però no era ell qui la feia; ni tampoc l'Estornell. Era una melodia alhora tendra i enèrgica, produïda per dues veus harmònicament combinades. Ningú dels presents hauria pogut mai fer una melodia semblant. Es van precipitar tots cap a una de les eixides per veure qui podien ser aquells músics excepcionals:
—El Gafarró i la Cadernera! —van cridar tots ensems.
Tenien raó. El Gafarró i la Cadernera venien, l'un al costat de l'altre, dibuixant esses en l'aire i sense parar de refilar.
—Bon dia! —van dir al temps d’arribar—. No hem volgut perdre'ns la festa. Així us amenitzarem el dinar amb música.
I van tornar a cantar.
Però de sobte es va produir una agitació inusual. El Teuladí Torredà va llançar la veu d'alarma:
—El Falcó!
Tothom es va aixecar i va mirar cap a les eixides amb intenció de fugir, però abans que feren la primera passa, el Teuladí va cridar:
—Quiets, no tingueu por! No hi ha cap perill!
Venia el Falcó, sí, en companyia del Xoriguer i el Xoriguer Petit i seguit del Voltor, un cosí prim grandot i desmanyotat que tenia uns gustos alimentaris un poc extravagants. Una miqueta més enrere, va aparèixer un altre company, de caràcter també estrany i no tan gros, però negre com la nit. Era el Corb. Tan bon punt va entrar, va fer sentir una veu forta i rasposa que va espantar els presents:
—Germaneta, que fuges de la meua companyia?
La Gralla li va respondre nerviosa:
—No sabia que t'interessaren els campanars...
—No són el meu fort, però tampoc no els menyspree —va dir el Corb; intentava fer la veu agradosa però sempre li sortia aspra i tallant.
A poc a poc va anar refent-se l'ordre que hi havia hagut abans i tornaren les converses, però un moviment imperceptible feia que tots els ocells s'agruparen en un extrem i deixaren a l'altre extrem els nou vinguts, especialment el Falcó i els seus germans.
Quan ja semblava que el dinar havia de començar, va sonar un nou crit del Teuladí Torredà:
—Més convidats! I perillosos!
Fregant-se els ulls amb la punta de les ales i amb cara de son, entraren tres cosins: l'Òliba, el Mussol i el Xot. Si van trobar cares somrients va ser per cortesia únicament, perquè, de simpaties, no en despertaven gaires. Al revés del que semblava raonable, tenien el costum de treballar de nit i dormir de dia. Per això ara estaven mig endormiscats.
Novament es va produir un desplaçament dels comensals, de manera que en una punta van quedar els germans falcons, en la punta oposada, els tres que acabaven d'arribar, i enmig, amuntegats contra el Voltor, tota la resta. Perquè havien comprès que, malgrat el seu aspecte ferotge i la seua grandària descomunal, aquell animalot era incapaç de matar una mosca.
—Ara sí! —va dir el Colom—. Comencem!
I tothom es va llançar sobre el menjar. Però s'havien tornat a equivocar, no van poder ni tastar-lo tan sols. Es va sentir un fort batec d'ales i un corrent d'aire va recórrer l'estança. Després un gran cos blanc va ocupar tota l'entrada.
—La Cigonya! —van cridar tots a una veu.
—La Cigonya! —van repetir el Teuladí i el Colom, mentre anaven al seu encontre.
—La Cigonya! —van cantar el Gafarró i la Cadernera, i la seua veu va semblar més melodiosa que mai.
—Bon dia, estimats —va dir la Cigonya balancejant el bec—. Volia reptar-vos per no esperar-me, però la vostra rebuda m'ha emocionat. Feia tants anys que no trepitjava aquest campanar...
Els uns es van moure cap ací, els altres cap allà, ara apartaren aquesta gàbia que destorbava, ara llevaren una pila de mill que feia nosa... Al final van deixar un espai ample al mig i van pregar a la Cigonya que l'ocupara. Ella va avançar delicadament a fi de no fer mal a ningú i s'hi va asseure.
—Mengeu, mengeu —va dir—, ara ja sóc ací.
I ara sí, va començar el dinar. Cadascú va triar allò que més s'acomodava als seus costums i tots emprengueren la feina amb devoció. Només el Corb i el Voltor es plegaren d'ales i es mantingueren al mateix lloc.
—No patiu —van explicar—. Després serà la nostra.
Però per a la seua desgràcia, estava vist que aquell dinar de germanor anava destinat al fracàs. Quan més animat es trobava el dinar, quan les reticències havien cedit i fins i tot el Todó gosava pegar colzadetes al Xoriguer, va sonar un terrabastall enorme, un rebombori infernal que retrunyia per tot el campanar i pareixia que el feia trontollar. I al mateix temps es van posar a voltejar les campanes, totes alhora. Va ser qüestió d'un segon. Potser d'una dècima. Però malgrat el soroll ensordador la veu del Falcó es va sentir clara i neta:
—Els caçadors!
A espentes i a bacs, ensopegant els uns amb els altres, els ocells es van llançar de cap a l'exterior. Va ser un miracle que no es feren mal contra les pedres de l'edifici. Una vegada a l'aire lliure, una espessa fumaguera que buscava el cel va convèncer-los, si encara no n'estaven prou convençuts, que una munió d'escopetes s'havien congregat al peu del campanar per donar-los caça.
Al seu darrere el Teuladí agitava frenèticament els braços i gesticulava. La seua boca s'obria i es tancava, com si diguera alguna cosa. Però ningú no va tornar enrere a preguntar-li què volia. Entristit, el Teuladí va recular cap a l'interior. Ara ja no cridava ni feia gests, però no parava de repetir:
—Era una traca, no calia fugir, era una traca.
Quan va alçar els ulls, no va poder evitar una carassa de sorpresa: escarxofat al mateix lloc on s'havia posat només arribar, el Corb rosegava un ratolí que havia mort el Mussol. Al seu davant tenia una estesa de menjars diversos que l'esperaven. Tots per a ell.
—Em sembla que avui faré un bon dinar —va dir sense immutar-se, i la seua veuassa va sonar d'una manera estranya, a mig camí entre la irritació i l'alegria.

Mentrestant el fum anava esvaint-se i descobria, a la plaça, al peu del campanar, una multitud inquieta i sorollosa que, inconscient del trastorn que acabava de provocar, reia i cantava: acabaven de començar les festes del segon centenari del campanar de l’Assumpció de la Vall d’Uixó.


Josep V. Font: EL SÀHARA: UNA QÜESTIÓ DE (POCA) VERGONYA

Una altra vegada la qüestió del Sàhara?, dirà algú amb gest d’avorriment. Una altra vegada criticar la intervenció espanyola? Una altra vegada lamentar la passivitat de les Nacions Unides? Doncs sí, una i mil vegades cal tornar a parlar del Sàhara, fins que no hi haja ningú que hi puga al·legar ignorància, fins que els poderosos, ells també, senten un nus a la gola i la vergonya, si encara els en queda, els moga a fer allò que haurien d’haver fet vint-i-cinc anys abans.
Comencem amb una afirmació grossa, perquè ningú no ens atribuïsca intencions dubtoses o esperit tebi: seria difícil trobar, en tota la història africana, un procés descolonitzador més vergonyós que el que va efectuar Espanya amb el Sàhara Occidental. I a continuació, una vegada establertes les bases, anem als detalls. Recordem en primer lloc les paraules amb què un tal Francisco Franco (us sona?) s’adreçava als sahrauís l’any 1950: "Vuestros hermanos de España no vienen a alterar vuestra paz, vuestra libertad y vuestro señorío, sino a traeros el progreso de la civilización, los sanatorios, los médicos para que vuestros dolores y vuestras molestias puedan ser atendidas con esa caridad, con ese desprendimiento, con ese espíritu pródigo que solamente es posible en una nación como España." Les xifres aclareixen qualsevol dubte sobre la sinceritat i l’honorabilitat del personatge: quan Espanya va deixar el Sàhara, l’any 1975, la taxa d’analfabetisme pujava al 96% i no hi havia cap dona capacitada professionalment; l’únic personal sahrauí qualificat era un metge (que no va acabar els estudis), un pèrit, quatre mestres i vint-i-cinc estudiants universitaris (la majoria dels quals tampoc no es van llicenciar perquè es van incorporar a la guerra).

Però aquell senyor era un dictador, direu, i ara les coses són diferents, estem en una democràcia. Vegem, doncs, que deia, el 7 de novembre de 1975, un reconegut demòcrata, Joan Carles de Borbó, quan feia una visita al Sàhara per tallar els rumors que anunciaven un abandó del territori: "No se dará ningún paso que suponga menoscabo para la dignidad de las armas españolas." Al mateix temps que ell parlava, els marroquins i els mauritans envaïen el Sàhara i "las armas españolas" estaven a punt de fugir. Dotze dies més tard, el 19 de novembre, El BOE publica la Llei de Descolonització del Sàhara Occidental, Llei 40/1975. L’havien aprovada les Corts amb més de cent absències. Els sis procuradors sahrauís no havien participat en els debats i tampoc no la van votar. El preàmbul de la llei diu: "El estado español ha venido ejerciendo, como Potencia administradora, plenitud de competencias y facultades sobre el territorio no autónomo del Sáhara, que durante algunos años ha estado sometido en ciertos aspectos de su administración a un régimen particular con analogías al provincial y que nunca ha formado parte del territorio nacional." Sí, heu llegit bé: "nunca ha formado parte del territorio nacional".

Espanya acabava de firmar els Acords Tripartits amb el Marroc i Mauritània, pels quals cedia el Sàhara Occidental a aquests dos països. És a dir, ja no tenia valor la paraula del ministre d’Afers Exteriors espanyol, Cortina Mauri, que, el 2-X-1974, havia promès un referèndum d’autodeterminació davant l’Assemblea General de les Nacions Unides.

El problema de totes aquestes jugades (o males jugades) és que les peces del joc són homes, dones i xiquets que han d’abandonar les seues cases i fugen pel desert cap a Tinduf, un tros de desert situat a l’hamada algeriana, un terreny àrid i pedregós que abans no havia estat mai habitat per l’home. Fugen en cotxe, en camell o simplement a peu, amb alguna cantimplora d’aigua i un grapat d’arròs, amb un tros de tela per arrecerrar-se en la nit sahariana i un bastó per vèncer la fatiga. I, mentre aquesta població desesperada fuig, els marroquins els bombardegen amb napalm i fòsfor blanc, els bloquegen el subministrament de queviures, els enverinen els pous d’aigua. En gener del 1976, el Comité Internacional de la Creu Roja anuncia a Ginebra que 40.000 sahrauís fugen de casa. En la segona quinzena de gener, els refugiats són 100.000. La capital, al-Aiun, que tenia 30.000 habitants, va quedar quasi despoblada, sols hi van quedar 6.000 habitants sota ocupació marroquina, i la mateixa proporció serveix per a Dakhla, Smara i Al-Güera. Altres localitats van ser completament abandonades. Els exiliats es van quedar prompte sense prou tendes de campanya i van haver d’excavar coves. Poc després, va començar a arribar l’ajuda internacional. Fins avui mateix.

I ara arriba la part més gloriosa de la història, a càrrec, com no, del govern espanyol democràtic. El Ministeri de Justícia va aprovar, el 10 d’agost de 1976, el Reial Decret 2258/1976 (publicat al BOE del 28 de setembre següent), on exposava algunes mesures derivades de la descolonització del Sàhara. Primer raonava que, "concluyendo un prolongado período de vinculación permanente y afectiva de su población con nuestro país", "resulta justo conceder la facultad de optar por la nacionalidad española a aquellas personas pertenecientes a la población autóctona del Sahara que, reuniendo las condiciones necesarias, expresen ese deseo en un plazo prudencial." Seguidament concretava algunes disposicions que transcric en part:

"Artículo primero.- Se reconoce el derecho a optar por la nacionalidad española a los naturales del Sahara que residiendo en territorio nacional estén provistos de documentación general española, o que encontrándose fuera de él se hallen en posesión del documento nacional de identidad bilingüe expedido por las Autoridades españolas [...].
"Artículo segundo.- Los que pretendan acogerse a lo prevenido en el artículo anterior deberán manifestarlo así en el plazo máximo de un año, a partir de la entrada en vigor del presente Decreto, mediante comparecencia ante el Juez encargado del Registro Civil del lugar de su residencia o el Cónsul español de la demarcación correspondiente, aportando la documentación española de que se hallen provistos y expresando su voluntad de optar por la nacionalidad española."

El decret anava signat pel ministre de Justícia, Landelino Lavilla, i, naturalment, pel rei Joan Carles I. Fixeu-vos que reconeix que hi ha sahrauís que tenen "documento nacional de identidad". Però, no deien, uns mesos abans, que aquests sahrauís "nunca ha formado parte del territorio nacional"? Però no ens perdem en detalls i anem al gra: qui eren els destinataris d’aquest decret de propòsits tan nobles?, a qui es refereix, quan cita aquella població autòctona del Sàhara, que havia tingut un "prolongado período de vinculación permanente y afectiva" amb Espanya? Acabem de veure que, deu mesos abans, el gloriós exèrcit espanyol havia fugit amb la cua entre les cames i els sahrauís s’havien trobat, burlats i mal armats, en guerra contra dos exèrcits invasors. Evidentment, aquest Reial Decret no era per als milers de sahrauís morts. Estava pensat, potser, per a un segon grup de sahrauís, aquells que, perduda momentàniament la guerra, continuaven al seu territori però sota dominació estrangera? Difícilment podien beneficiar-se d’aquestes disposicions, perquè ni els ocupants marroquins ni els ocupants mauritans no distribuïen el BOE. Aleshores, podem pensar que, quan el Consell de Ministres aprovava el Decret "previa deliberación", tenia a la ment el tercer grup de sahrauís, les desenes de milers que continuaven la resistència des de fora del seu país, els refugiats a l’hamada de Tinduf. Però si les il·lustres autoritats espanyoles pensaven en ells, podrien haver tingut en compte que aquesta hamada pertany a Algèria, on tampoc no circula el BOE. Com volien, llavors, que aquests sahrauís, abandonats de tothom, sobrevivint a dures penes entre les seues khaimes i la seua misèria, s’assabentaren del gran honor que els brindava el rei d’Espanya?
I, com hem vist, el govern espanyol encara presentava el decret com un favor especial, tenint en compte la "vinculación permanente i afectiva de su población con nuestro país". Tant et vull que et trac un ull. Ja ho diuen, que hi ha amors que maten. Es pot ser més cínic? Es pot tindre més barra?

Però la història no es tanca mai. Fa un parell d’anys vaig conèixer Hamadi, un sahrauí de quaranta-quatre anys. Sembla més vell, perquè la guerra, les privacions i el desert l’han castigat; té la pell quartejada com un hort assedegat i li fallen la vista i l’oïda. En això s’assembla a molts dels seus compatriotes, tenen la retina cremada per les llargues hores d’exposició a un sol inclement que es reflecteix en la terra morta, i l’esclat de les bombes al front, mossegant dia a dia l’invasor, els ha danyat el timpà. Però Hamadi és dur; com les palmeres, pot doblegar-se quan el xaloc bufa irritat, però no cau. Sent jove, treballava per a Espanya a les mines de fosfats de Bu Craa. De fet, era espanyol. No volia ser-ho, però l’hi obligaven. I un dia un accident laboral li va arrancar el dit índex de la mà esquerra. La paperassa burocràtica el va dur a les Canàries, on les autoritats espanyoles van accedir a indemnitzar-lo amb un milió de pessetes. Un milió de pessetes de fa vint-i-cinc anys! Però era el més de novembre del setanta-cinc, mentre ell buscava una compensació per un dit irrecuperable, el govern espanyol entregava el seu país a un tirà amb somnis imperials. Aquell govern que, unilateralment, havia obligat Hamadi a ser espanyol ara decidia, també sense consultar-li-ho, que ja no ho era. Per tant, no cobraria ni una pesseta. Mentre m’ho conta, Hamadi no para de somriure i gesticula contínuament. S’expressa en el castellà que va aprendre dels colons espanyols a Bu Craa, un castellà peculiar, des del punt de vista gramatical, però perfectament entenedor:
—Yo, en casa, carné de idintidá de Isbanya. Cuando Sáhara indipindenti, yo insenyar papelis y dicir: "Isbanya a mi debi miliún de peseta"; y goberno de Isbanya pagar miliún".
No ho diu de broma, ni ell ni tots els altres que conserven zelosament tota la documentació espanyola de fa vint-i-cinc anys: carnets d’identitat, passaports, llibres de família, contractes de treball... Li comente que, amb els interessos de tants anys, aquell milió ara és una quantitat respectable. I ell somriu, no sé si m’ha acabat de comprendre. O potser no m’ha sentit.
—Què faràs amb tants diners?— li pregunte.
Hamadi abaixa la mirada i agafa el got de te. És el primer te, amarg com la vida. L’assaboreix sense pressa. Aquests sahrauís no tenen mai pressa. Deixa el got sobre la catifa i torna a alçar la vista. Mira cap a mi però jo crec que no em veu, pels seus ulls deuen passar les imatges de la seua joventut, en un país que ha anat de mà en mà, d’usurpador en usurpador. Després em mira francament als ulls i somnia en veu alta:
—Miliún mocho dinero. Cuando yo volver en Sáhara libre, yo banyar en playa de al-Aaiún. Yo mocho dinero, yo feliz.

Que déu et senta, Hamadi, inxa’ Al·lah.